L’espoli del País Valencià ens afecta al poble treballador

Una altra vegada els Pressupostos Generals de l’Estat evidencien la situació de vassallatge que patim els valencians i valencianes, més adient a un sistema feudal i retrògrad de l’edat mitjana que a un Estat democràtic i modern, en ser considerats súbdits de la corona i no ciutadania de ple dret. Una nova humiliació al nostre poble que ja és ben coneguda; són molts anys de greuge, que seguim patint i repercuteix en les necessitats bàsiques d’una part molt important de la població.

Un greuge de país que afecta les persones que viuen, treballen i es relacionen al País Valencià, que limita al govern valencià la possibilitat d’aplicar polítiques transformadores per garantir un millor futur i una vida digna i plena a la població. Necessitem una resposta unitària, ferma i decidida per capgirar aquesta situació d’espoli sistemàtic.

Però aquesta situació ens afecta a totes les persones per igual? Evidentment que no. La situació s’agreuja en les treballadores, aturats, pensionistes, estudiants, persones autònomes, cooperativistes, xicotets empresaris/es i sectors precaritzats… en les persones amb menys recursos materials més dependents d’un sistema públic de qualitat que done accés als serveis bàsics necessaris per a desenvolupar-se en l’àmbit individual i avançar com a societat.

Les classes populars són les que pateixen les llargues llistes d’espera de la sanitat pública, la sobresaturació de les aules, la retallada de les pensions, l’increment de taxes i reducció de beques a les universitats, la deficiència del transport públic o la falta de les ajudes a les persones més necessitades, entre altres mancances derivades d’un sistema econòmic asimètric i de la falta de finançament.

Per acabar d’adobar-ho, la major part dels més de 6 mil milions que cada any marxen i no tornen s’extrau de les rendes del treball i de l’impost al consum de les famílies, dos impostos que recauen massivament sobre el poble pla. Si sumem l’infrafinançament del sistema públic valencià i el transvasament de les rendes del treball per cobrir pèrdues o les ànsies de guanys del capital (autopistes deficitàries, rescat sistema bancari, Castor, deute energètiques…) es multiplica el grau d’opressió i espoli que suportem les classes populars valencianes. Pertànyer al club elitista del regne d’Espanya ens costa més de 100 € mensuals a cada persona, si tenim en compte que hi ha famílies que malviuen amb poc més de 400 € al mes, als sectors més desfavorits ens va la vida en aturar aquesta situació d’injustícia.

Què passa amb la minoria valenciana que ostenta un gran poder econòmic?, el gran empresariat valencià amb l’estructura centralitzada de l’Estat i la falta d’inversions en infraestructures veu limitada la seua capacitat de maximitzar beneficis i perd competitivitat amb altres empreses estatals, però al mateix temps es beneficia de la complicitat amb l’Estat i del sistema opac i corruptible que suposa el model autonòmic. El doble vessant d’afectació a la patronal valenciana li permet jugar al win/win en les exigències a l’Estat i als seus poders oligàrquics. En la mateixa mà que signa un acord de país per exigir un finançament més just, ompli els sobre per finançar els partits politics responsables de l’espoli. L’acord estatal ha servit de l’empresariat per a incrementar el seu benefici podent influir políticament en decisions que els han beneficiat, com les diferents reformes laborals.

S’apropa el 1r de maig i també hem d’exigir com a treballadors i treballadores el fi de l’espoli al poble valencià. Les persones treballadores som el motor del canvi al País Valencià, formades, organitzades i mobilitzades podem capgirar aquesta situació d’injustícia. Hem d’evidenciar l’espoli com a greuge de país i de poble, l’hem de traure del despatx a porta tancada on es prenen decisions a l’esquena de la majoria i socialitzar-ho al carrer i les places del País Valencià.