Trump: El dilema entre post-democràcia i pre-feixisme

Article de Walter Baier que analitza la victòria de Donald Trump i les seves connexions amb el populisme radical de dretes a Europa. L’autor és economista, és editor  del seminari austríac Volksstimme i des del 2007 és coordinador de la xarxa europea Transform!.

Donald Trump, un implacable populista de dretes, fins i tot un defensor sexista de la cultura de la violació, es convertirà en el 45è president dels EUA. Aquest fet demostra que l’augment del radicalisme de dretes no es limita a un nombre d’Estats i regions i que no és el problema europeu més important, sinó que és l’expressió d’una crisi global de la política.

Com es pot explicar això? No es tracta de partits obertament neofeixistes que es situen ells mateixos al marge del sistema polític; sinó de partits que arriben a tenir el 20 o més del 30% dels vots en les eleccions nacionals i que han sabut adaptar i modernitzar el seu missatge al context polític i cultural.

Tendim a una simplificació excessiva en relació a la composició social dels grups de l’extrema dreta. Hi ha multitud de material empíric i fets que recopilats demostren que l’ascens dels partits de dreta radical a Europa i en altres llocs, és l’expressió de la desmoralització i la confusió de les capes més colpejades per la crisi, que de baix a dalt, contamina les societats.

De l’ascens dels partits de la dreta radical en les classes treballadores, abans majoritàriament votants d’opcions socialdemòcrates, hi ha moltes proves. No obstant això, les dades en la majoria dels casos ignoren com ha estat aquest ascens en altres segments socials de l’electorat que, especialment en les classes mitjanes, siguin més intensos que en la classe obrera.

De totes maneres el component polític no pot ser ignorat. Les dades de l’Eurobaròmetre ens donen alguna pauta, la gent es sent cada vegada més incòmode amb els seves democràcies. L’enquesta revela que el 62% dels europeus creu que les coses estan anat en una direcció equivocada, el 48% declaren que no confien en els seus governs i el 43% diu que no estan satisfets amb les seves democràcies.

Les causes d’això són complexes. Al costat de la crisi, la precarietat i la por de les capes mitjanes per un “ascensor social” descendent, cal situar la decadència dels partits socialdemòcrates -i la desil·lusió que ha comportat- no s’ha vist compensada per una esquerra amb alternatives radicals creïbles i això ha acabat lliurant fàcilment a la gent les ribes de la dreta radical.

Per desgràcia, poca gent intenta respondre a la senzilla pregunta: ¿Per què la crisi, que per grans capes de la societat es percep com una “crisi del sistema”, estimula la dreta radical i en un grau molt menor a l’esquerra radical?

Ja Gramsci va advertir a l’esquerra sobre això a Notes des de la presó : “Es pot descartar que les crisis econòmiques immediates produeixin per elles mateixes esdeveniments històrics fonamentals; simplement creen un terreny més favorable a la difusió de certes maneres de pensament”.

La resposta a aquest dilema no es pot trobar en les dades empíriques o les enquestes disponibles en abundància, sinó que requereix la teoria crítica. A partir de la definició del nucli ideològic del radicalisme populista de dretes, Cas Mudd, parla d’una combinació de tres elements:

• Autoritarisme
• Nativisme, entès com el nacionalisme ètnic (la xenofòbia, el racisme i anti-europeisme) connectat amb un fort social-xovinisme per limitar les prestacions socials als qui només són ciutadans natius.
• El”populisme” que aborda el sentiment “anti-sistema” de grans capes de la societat invocant una bretxa insalvable entre unes elits corruptes i el poble que seria pur, i moralment homogeni, tal i com Canovan i també Laclau ho han descrit en les seves tesi.

Seria un tema interessant a estudiar fins a quin punt l’ascens del feixisme en els anys 20 del segle passat s’assembla al que la ciència política d’avui dia anomena com “populisme de dretes”.

El comunista Antoni Gramsci en els seves “Notes de la presó” caracteritza el feixisme com la reacció a una crisi de l’Estat, que consisteix en la pèrdua de les certeses existents que fins llavors havien funcionat per mantenir unit l’Estat, és a dir, la dissolució de l’hegemonia dels conceptes específics i les ideologies: “les grans masses s’han separat de les seves ideologies tradicionals”, assenyala, (…) “la crisi consisteix precisament en el fet que el vell està morint i el nou no acaba de néixer; en aquest interregne, apareix una gran varietat de símptomes mòrbids ‘.

És interessant que el socialista hongarès-austríac, Karl Polanyi conclou per igual: “El feixisme, com el socialisme, tenia les seves arrels en una societat de mercat, que es va col·lapsar” és a dir, “el col·lapse de l’esforç utòpic de les societats que construeixen i les relacions internacionals en el base d’un sistema de mercat autoregulat”.

Aquestes observacions fetes fa gairebé un segle són rellevants per a la comprensió de com una crisi estructural del capitalisme produeix diferents tipus d’escenaris hegemònics, per exemple: per què en els anys 70 del segle passat es va desencadenar el neoliberalisme, que al Regne Unit i els Estats Units va fer el seu camí a través d’un impuls populista, mentre que arran de la crisi financera 2007/2008 han estimulat radicalisme populista de dretes.

En contrast amb la tesi que la dreta radical populista en les democràcies occidentals eren “una anormalitat patològica”, que per descomptat seria políticament còmoda, Cas Mudd, la subratlla com l’expressió d’una “normalitat patològica”, és a dir, fruit del clima ideològic i cultural creat pel neoliberalisme.

La tesi de la ‘normalitat patològica’ en el capitalisme neoliberal ajuda a comprendre també el sobtat canvi en l’opinió pública l’any passat a Alemanya i Àustria, quan després del curt “estiu de la solidaritat” es va tornar hostil contra els refugiats. Mudd ressalta en referència a l’Eurobaròmetre que això no és tan sorprenent. Ja el 1997 només una de cada tres de les persones entrevistades de la UE-15 declaraven estar obertament contra ‘tots els racistes’, un altre terç es van declarar com “una mica racista”, mentre que un altre terç manifestava obertament sentiments racistes.

Fins i tot llavors, la majoria dels partits populistes de dreta radical donaven suport a una “repatriació total” i estaven d’acord amb l’afirmació de que “tots els immigrants, siguin legals o il·legals, de fora de la Unió Europea i els seus fills, fins i tot els nascuts aquí, han de ser retornats al seu país d’origen”. El populisme radical de dretes no és situa fora dels valors neoliberals, al contrari, en realitat constitueix, ideològica i actitudinalment, una radicalització seus valors.

Aquesta radicalització no pot ser considerada com el “reflex espontani” enfront la crisi. Ben al contrari, ha estat incitada i promoguda pels grans mitjans de comunicació i la indústria cultural. També aquí cal aplicar allò de que les idees dominants d’una època sempre han estat les idees de la classe dominant, una classe que reacciona a una conjuntura canviant amb tots els mitjans al seu abast.

Una breu observació sobre el nacionalisme: Un augment del nacionalisme sempre és l’índex del deteriorament de les relacions nacionals. En el cas europeu això es deu a la creixent desigualtat entre el centre i la perifèria, acompanyat per una creixent rivalitat entre les grans potències: Alemanya, França i el Regne Unit. L’augment de la xenofòbia i el racisme i dels nacionalismes excloents són el resultat de la política d’austeritat neoliberal i les seves conseqüències desiguals.

El que és crucial d’entendre és que la UE no representa només una unió econòmica i monetària, sinó un sistema de relacions polítiques institucionalitzades entre els Estats i les nacions. Paradoxalment, la dreta radical a Europa es divideix pels nacionalismes en competència entre sí, però alhora convergeixen políticament en el seu fort anti-europeisme.

Conseqüentment, sense acabar amb les polítiques austericides no es podrà fer retrocedir els nacionalismes excloents.

Fins i tot, malgrat el resultat de les eleccions als EUA la lluita contra la dreta radical populista no està perduda. Perquè això sigui així, l’esquerra radical ha de fer front, com a mínim, a quatre desafiaments polítics:

1. Hem de canviar l’èmfasi en l’enfrontament amb el populisme radical de dretes des de la condemna moral.Això requereix, en primer lloc, reconèixer la validesa de les preocupacions socials, queixes i crítiques amb què les persones es queden soles. El camp de batalla decisiu amb l’extrema dreta és la superació de la l’atur massiu i la desocupació juvenil, així com les noves i velles discriminacions cap a les dones. I és que hem, no només per de fer front a aquestes qüestions, sinó també proposar estratègies viables que, alhora, requereixen una transformació socioeconòmica cap a una economia basada en la solidaritat comuna, és a dir, una ruptura amb el sistema tant en el nivell nacional com europeu.
2. L’afirmació de que les dretes populistes son unaforça “anti-sistema” és errònia. Al mateix temps que persegueix la substitució de la democràcia liberal, els drets humans, l’alliberament de la dona i l’Estat de dret per un l’estat autoritari, un “Führer-Estat” que tingui com a funció reprimir la possibilitat un canvi de sistema. Però això vol dir que si l’esquerra li correspon enfrontar-se al populisme de la dreta radical, ho ha de fer defensant la democràcia dins el mateix moviment en contra del seu deteriorament i l’esgotament dels governs i règims neoliberals. La democràcia no pot ser defensada en aliança amb les forces dominants, sinó en oposició a elles.
3. La defensa de la democràcia en el nivell nacional no té res a veure amb als nacionalismes excloents.Mentre la defensa, l’esquerra no pot comprometre’s en “unions sagrades” amb aquests nacionalismes. L’elecció entre la democratització de l’Estat-nació i enfortiment de la democràcia transnacional significaria acceptar un fals dilema. Per contra l’esquerra ha de dissenyar el programa d’integració que establiria una democràcia a nivell europeu, respectant el dret a l’autodeterminació democràtic dels seus components nacionals.
4. La cultura d’Europa s’està enverinat per l’eurocentrisme. La mateixa idea de la superioritat de l’home blanc,  que es remunta als temps de la il·lustració i s’ha arrelat a través dels colonialismes de les potències europees fins avui dia, fins a semblar que forma part del “sentit comú” dels europeus i dels nord-americans impedeix a les societats d’adaptar-se la gran transformació que viu el món. No obstant això, sense canviar el “sentit comú” i les maneres de pensar, fins i tot de les classes treballadores en els centres capitalistes, el progrés democràtic i cultural no serà possible ni es podrà prevenir la regressió que s’acosta i que és l’objectiu de partits d’extrema dreta.