Amb el 8 de març, ahir, hui i demà

Una de les últimes brofegades que ha eixit de la caverna de Vox ha sigut voler declarar el 8 de Març com a “Día Nacional de las Víctimas de Coronavirus”, així ho va explicar el seu portaveu, Jorge Buxadé, un personatget vingut directament de les files de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, amb sou d’eurodiputat, a qui li agrada empinar el colze –o això sembla- en les nits electorals, i que més bé sembla tret d’un popular còmic espanyol.

No és d’estranyar que la força política que ens vol portar de retorn a l’Edat Mitjana faça “propostes” d’aquest tipus, cal no oblidar què va passar el 8 de Març de l’any passat, quan van organitzar el seu congrés per contraprogramar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, amb un Ortega Smith contagiat saludant a tort i a dret, donant discursos –de l’odi-, i abraçant-se a tot el que pillava per davant. No cal ser molt intel·ligent per arribar a la conclusió que qui estem al costat de les nostres companyes en la manifestació del 8 de Març no se’ns passa pel cap anar a cap míting dels ultraconservadors.

Carro de bombers tirat per cavalls que corria per sufocar l’incendi. Font: Wikipedia

Però què es reivindica el 8 de Març? Per què aquesta data? La història ens porta al Nova York de principis del segle passat, concretament el 25 de març de 1911 en la fàbrica tèxtil Triangle Shirtwaist on majoritàriament hi treballaven xiques joves migrants europees, amb sous de misèria, i jornades laborals de 14 hores. La fàbrica era coneguda per les seues vagues i reivindicacions en matèria de millores laborals i salarials un any abans de la tragèdia. El 25 de març, no se sap si intencionat o no, es va declarar un incendi en la huitena planta de l’edifici, la majoria de personal que treballava a la huitena i desena plantes de l’edifici va poder ser evacuat a temps, però no va ser el cas de la novena planta, que no va rebre el senyal d’alarma amb prou antelació. Una de les dues eixides es trobava en flames i era impossible escapar per allà, l’altra estava tancada, les treballadores no van poder escapar. Van perdre la vida 146 persones, la major part joves treballadores d’origen europeu que van morir atrapades pel foc o en precipitar-se al buit fugint de les flames. En el posterior judici els propietaris van ser absolts dels fets i a més a més les companyies asseguradores van haver d’indemnitzar els patrons. Els fets van sacsejar la vida social i política de l’època, i van impulsar l’aprovació de lleis per garantir la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques.

En l’origen de la commemoració del 8 de març com a Dia Internacional de les Dones, tradicionalment s’han destacat diversos fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company, de Nova York el dia 25 de març de 1911. La primera celebració no va tindre lloc el 8, sinó el 19 de març de 1911 a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa, per posteriorment anar estenent-se a molts altres estats. Val a dir que des de 1972 l’Assemblea General de les Nacionals Unides va declarar el 1975 Any Internacional de la Dona, i el 1977 va convidar els estats a declarar un dia com a Dia Internacional pels Drets de la dona i la Pau Internacional.

Incendi en la Triangle Shirtwaist Company (1911). Font: Wikipedia

Però si retornem al dia de hui, per part dels sectors conservadors (mediàtics o polítics) s’ha situat la celebració del 8 de Març de 2020 com un focus d’infecció del coronavirus, manifestacions realitzades al carrer, en espais oberts, més quan està sobradament demostrat que no va ser així. En canvi en un lloc tancat com va ser el míting de VOX el huit de març juntant 9.000 persones, va ser molt més perillós. Per què es veu doncs el moviment feminista com a perillós per part de qui ostenta els privilegis en eixe cas?

A la meua forma d’entendre el moviment feminista des de fa uns anys amb la seua eclosió ha demostrat tindre dos aspectes vitals: la seua transversalitat –arribar a molts i diversos àmbits socials i lluites- i especialment la seua vessant anticapitalista i de denúncia d’un sistema que s’ha de mantindre sobre el treball i el patiment de la immensa majoria per a que una ínfima minoria privilegiada visca a cos de rei. Mentre nosaltres hem guanyat els nostres drets amb la vida, com va passar amb les joves treballadores de la Triangle Shirtwaist Company, els privilegiats, que no han hagut de fer res per tindre els seus privilegis no volen perdre’ls.

Donem suport doncs a la lluita de la dona, ahir, hui, demà i tots els dies perquè serà el millor homenatge que podrem fer a les treballadores que ja no ens acompanyen i s’han quedat al camí, que no siga de bades el seu enorme sacrifici i fem-nos dignes d’ell.