Colom, Franco i Prim, tres estàtues distintes, un únic país verdader

Dedicat a Xavier Domènech a l’espera de que un dia vingui a Figueres a parlar-nos de tot això.

Henry Guillemin denunciava sovint que la història oficial és una farsa inventada per criminals. Guillemin fou el primer a denunciar les calúmnies immenses escampades sobre Robespierre i els anomenats jacobins. Els dictadors, racistes, genocides eren pla altres. Abel Ferry, li va dir a Jean Jaurès, “un dia d’aquests us assassinaran en qualsevol cantonada”. L’oncle d’Abel, Jules Ferry, fou el principal polític de la infame III República Francesa, la qual fou proclamada després d’afusellar, per milers, els republicans que es reclamaven hereus de Robespierre, en l’anomenat  mur dels federats al cementiri de Pere Lachaise de París. Després Ferry va tranquil·litzar els reis i emperadors d’Europa: “tranquils, no patiu gens pel nou règim que proclamarem, també l’anomenarem República, li donarem al poble el nom, però pas la cosa, tindrem el poder econòmic entre les nostres mans. El poder econòmic és permanent, mentre que la República serà un règim volàtil. Tindrà un President sense poder executiu, la responsabilitat es disoldrà entre nombrosos diputats, que seran reemplaçats sovint. Els partits estaran controlats directament pels grans propietaris que també tindran el control de la informació, de la policia i de l’exèrcit”, una revolució a França que doni el poder al poble esdevindrà impossible: la paraula septante desapareixia del francès de França (no pas del de Bèlgica o Suïssa) i era substituïda per l’absurd soixante-dix. Un cop consolidada la República del nom però no de la cosa, el mateix Ferry va fer aprovar en seu parlamentària que la França no tan sols tenia el dret, sinó el deure de sotmetre els pobles de cultura inferior. S’institucionalitzava així un racisme basat en els principis de la il·lustració, les llums donaven dret a esclavitzar els pobres. 28 juillet 1885: Jules Ferry: “Les races supérieures ont un droit sur les races inférieures”.

Els federats afusellats en el mur eren hereus de Robespierre, Florence Gauthier ens convida a anar a les fonts i no pas a repetir com lloros allò que altres han repetit com lloros perquè altres ho havien escrit com lloros, a partir sobretot de Michelet. En la seva obra “L’aristocratie de l’épiderme” de CNRS edicions, ens demostra clarament, anant als textos fonamentals que els qui varen prendre la iniciativa de centralitzar la França foren els Girondins, sobretot després del cop d’estat de Termidor, no volien córrer el risc que els negres de les Antilles o els nacionalistes corsos o els republicans catalans o mallorquins, amb el suport dels amics de Robespierre, proclamessin repúbliques confederades basades en la Declaració Universal dels Drets de l’Home, que comença per: “Tots els homes neixen lliures i iguals” Iguals sense distinció de races. Aquesta afirmació es  desenvolupa en l’obra col·lectiva dirigida per Gauthier “Pour le bonheur et pour la liberté”, Discursos de Robespierre, Edit. La fabrique, en la que participen altres  historiadors, Yannick Bosc i Sophie Wahnich. En aquesta obra hi trobem tres elements importants que desfan la llegenda sobre la dictadura de Robespierre i els Jacobins.

1- El projecte de confederació entre França i Còrsega, defensat per Paoli (enemic de Bonapart) a l’Assemblea Constituent el 22 d’abril de 1790 i recolzat per Robespierre.

2- El discurs de Robespierre del 12 de maig de 1791 a l’Assemblea Constituent contra la constitucionalització de l’esclavatge a les colònies: que pereixin les vostres colònies però que sobrevisquin els principis de la revolució.

3- El discurs del 2 de gener de 1792, també de Robespierre: ningú no estima les missions armades. Contra els Girondins disposats a declarar la guerra

Ben segur que si el mallorquí Miquel López Crespí, quan va escriure la seva novel·la “La Conspiració” hagués estat al corrent d’aquests discursos, hauria tingut una altra visió del projecte de Joan Maria Picornell (per cert, el Parlament Balear acaba d’escollir president un Picornell) qui, després de viatjar a París i d’entrar en negociacions amb Couthon, membre del Comitè de Salut Pública, va tornar a Catalunya per a proclamar la I República Catalana basada en la Declaració Universal i no hauria afirmat en el seu llibre que Robespierre i Saint Just consideraven la guerra un instrument per alliberar els homes de la tirania i el despotisme, per contra, Robespierre afirma textualment en el seu discurs del dos de gener de 1792, “Creure que es pugui portar la llibertat a altres pobles per la invasió és a dir, menyspreant els seus drets a la llibertat, és la més extravagant idea que pugui néixer dins del cap d’un polític. Ningú no estima els missionaris armats, i el primer consell que dóna la natura i la prudència és combatre’ls com enemics”.

Florence Gauthier ens demostra a la primera obra citada que el primer diputat que es va enfrontar als esclavistes fou l’Abbé Gregoire, i que curiosament, el seu discurs estava directament inspirat per Apología o Declaración y Defensa Universal de los Derechos del Hombre y de los Pueblos de Bartolomé de Las Casas. Apologia que és la base del dret natural elaborat per l’escola de Salamanca. Així Robespierre, quan recolza amb els seus discursos la postura de Gregoire, està de fet portant a França idees il·lustrades espanyoles.  Potser López Crespí hauria de revisar la seva obra i cercar els lligams de Picornell amb els il·lustrats castellans. Aquests lligams són fàcils de seguir només anant a l’article de Pere Grases, La personalitat del revolucionari mallorquí Joan M. Picornell, Revista de Catalunya, núm. 12, octubre de 1987. Tenim altres fonts que desfan la llegenda del dictador Robespierre. Així per exemple, en la monumental “Història de la Revolució” escrita per Lamartine o en el diari “Le Cordelier” de Camille Desmoulins, trobem un Robespierre que confia en la força de la paraula mentre el cap dels Girondins, Brissot, organitza un partit per a prendre el poder en favor dels propietaris, comerciants, esclavistes… Robespierre és un simple membre d’un Comitè de la Convenció que es renova cada mes, diu Desmoulins en el seu diari: “Mentre Robespierre fa discursos, Brissot es mou per tots els Comitès de la Convenció organitzant el partit dels Girondins”.

Tornant a Gauthier, els Girondins maniobraran per declarar la guerra i llençaran l’exèrcit contra Bèlgica amb un doble objectiu, enriquir-se amb el pillatge i amb el subministrament de recursos a l’exèrcit i d’altra banda amb la intenció de convertir la força armada revolucionària popular en carn de canó. Aquesta visió també és confirmada per Guillemín en el seu llibre “Les dues revolucions” edit. UTOVIE .  La guerra es declara, Danton i els seus amics es fan rics i pacten per sota mà amb els “enemics” de l’altra banda del Rhin. Són els primers “COLABÓS”  Els generals fidels al rei es passen a l’enemic i França serà invadida. La reacció de Robespierre i Saint Just llavors no serà precisament la de centralitzar el poder, no disposen d’un partit disciplinat, els jacobins és només un club de debats, pròpiament hauríem de parlar de Convenció Montagnarda. Per contra confiaran ingènuament en l’autoorganització del poble, en les assemblees primàries de base, en els Cantons i en els Departaments. Aquesta autoorganització només funcionarà a París, la seva desorganització facilitarà en gran mesura que els Girondins els escombrin. Malgrat tenir, durant el Termidor, la plaça de l’ajuntament plena de gent demanant armes i ordres, es neguen a donar-les i confien en la virtut. Creuen que la seva obra basada en la raó no pot ser oblidada: veure Albert Camús, “L’home revoltat”. Quin error: Victor Hugo ens descriu l’infern que vindrà, “un règim de caníbals, aquesta honesta gent tot esmorzant els seus croissants no s’adona que està menjant la carn humana de centenars de milers d’infants morts per sobreexplotació a les seves fàbriques”.

No, Robespierre no disposava d’un partit, d’un nou príncep col·lectiu del poble, tal com el descriu Gramsci a partir de Maquiavel. De fet l’expressió partit Jacobí, insisteix Gauthier, és inapropiat per aquesta etapa, cal parlar de Montagnards i no pas de Jacobins, ja que l’esquerra de la Convenció és plural. No serà fins després del cop d’estat de Termidor, quan s’obre el periode del directori, que es pot parlar de partit Jacobí. En la primera fase del directori té el poder el que Guillemín anomena aliança dels propietaris mobiliaris i immobiliaris, terratinents, nobles i banquers i comerciants nou-rics, els quals tenen una bona relació amb els esclavistes dels ports espanyols.

Mentre els propietaris mantinguin el control conservaran una primera república edulcorada on ha estat suprimit el Sufragi Universal que fou aprovat pels Montagnards. Però quan malgrat tot el partit Jacobí (ara si) s’organitza i fa votar un impost sobre les grans fortunes, els propietaris decideixen acabar amb la ficció republicana i cercar un general disposat a “restablir l’ordre”, l’encarregat de moure els fils entre bastidors serà Tayllerant qui pactarà amb Bonapart l’arribada del nou règim. Guillemín fa especial esment en un fet fonamental, els banquers donaran suport a Bonapart a condició que aquest accepti la creació d’una banca amb nom públic, la Banque de France, que tanmateix només obeeix als interessos de la banca privada europea, sobretot suïssa, és a dir germano-francesa. Salvant la distància tenim aquí ja el primer intent de construcció de la UE, construïda sobre dos pilars, el militar i el financer: l’OTAN i el BCE. Guillemin ens recorda que de fet la caiguda de Napoleó comença el 1813, quan aquest decideix desbordar el paper que li ha estat assignat i els propietaris amb en Tayllerant i Foucher (antic jacobí) al capdavant, decideixen abandonar-lo.

Aquesta interpretació de la Història ha desorientat a López Crespí i a unes quantes generacions de catalans enlluernats per les llums d’una Revolució que en realitat havia fracassat completament, ens deixàvem seduir per una Europa que de democràtica en tenia ben poc i que en realitat sempre ha defensat els interessos dels poderosos. També ens enamoràvem dels EUA. És absolutament lamentable que s’hagi negat el mèrit de l’abolició real de l’esclavatge a Robespierre mentre s’atorga a un tal Abraham Lincoln el qual es va limitar a fer una declaració ambigua que no reconeixia la Declaració Universal dels Drets de l’Home ni el seu principi, tots naixem lliures i iguals, els esclaus continuaven sent legalment desiguals,  inferiors, no persones, no humans. Les conseqüències encara són visibles avui en dia als EUA. D’altra banda sempre hi ha hagut el Tío Tom, el negre simpàtic que treballa pels blancs. També és absolutament lamentable que els catalans hàgim ignorat la nostra pròpia història i que cada onze de setembre portem flors a un tal Casanova de qui és molt millor no parlar, mentre tenim absolutament oblidat a qui fou el català més universal que hagi existit mai, científic i polític.

1848 II República Francesa. Un català torna a abolir l’esclavatge, Francesc Aragó. Torna el pànic dels esclavistes. Diu Karl Marx referint-se al període comprès entre la segona i la tercera república,  en els seus “Textos sobre el colonialisme” editorial Progrés de Moscou-1977: “La II República, com la primera, va abolir l’esclavatge. Napoleó III, que havia accedit al poder únicament apel·lant els més baixos instints dels homes era incapaç de mantenir-s’hi si no era comprant cada dia nous còmplices. Així, després del seu cop d’estat contra la II República va ressuscitar l’esclavatge, i va guanyar per a la seva causa els amos de les plantacions. Tot allò que feia degradar la consciència de la nació era per ell una palanca de poder. Fer dels francesos una nació lliurada al tràfic d’esclaus era el mitjà més segur de degradar la França, que quan era ella mateixa va tenir l’audàcia de proclamar a la cara del món sencer per boca de Robespierre: “que sucumbeixin les colònies però que els principis visquin”. I ara una cosa almenys ha estat acomplida per Bonaparte: el tràfic d’esclaus ha esdevingut la clau de volta de la lluita entre els camps imperial i republicà. Si la República francesa tornés a ser restaurada avui, demà a Espanya estaria forçada a abandonar el tràfic infame.”

En efecte els Estats Units i Espanya trobaren en Napoleó III un aliat que Marx qualifica de tercer protector de l’esclavatge. La II República francesa havia estat proclamada per Francesc Aragó (ocupa el càrrec de primer ministre del primer govern provisional), fill d’Estagell, el qual per cert, trobem per primera vegada a Mallorca, on el sorprèn l’anomenada guerra del Francès mentre està realitzant una tasca científica, mesurar amb exactitud el meridià terrestre. A les seves memòries, mal conegudes a la Catalunya sud, explica com un grup de mallorquins enfurismats partidaris de l’Antic Règim el volen linxar, ja que l’han pres per espia francès, i ell s’escapa parlant mallorquí. No oblidem que Perpinyà havia estat capital del Regne de Mallorca. Quan proclama la II República a París, trobem al seu costat el que serà primer alcalde republicà d’Espanya, Abdó Terrades. Sabem pel llibre de Jaume Guillamet, que Puig Pujades aporta informacions sobre la formació d’una Junta Revolucionària a París amb els Generals Ametller, Florez i Urrabieta. I Terrades des d’allí llança la proclama del 10 de juliol del 1848 als republicans espanyols.

Mentrestant l’altra Catalunya de la qual parla Marx, la que s’enriqueix amb l’esclavatge i continuarà enriquint-se després de la caiguda de la II República Francesa (la que ha estat interessada a construir el mite de l’11 de setembre de 1714 i d’amagar la història dels republicans catalans) s’esvera, i per boca del general Prim i Prats, capità general de Puerto Rico des de 1847, proclama el mateix 1848 al codi negre articles com aquests: “els delictes de qualsevol mena que cometin els individus de raça africana residents a l’illa, siguin lliures o esclaus, seran jutjats i penats militarment per un consell de guerra”, “Tot individu de raça africana, sigui lliure o esclau, que faci armes contra els blancs, per justificada que sigui l’agressió, si és esclau, serà passat per les armes, i si és lliure, se li tallarà la mà dreta”, “els amos dels esclaus queden autoritzats, en virtut d’aquest ban, per corregir i castigar aquests per les faltes lleus que cometin, sense que cap funcionari, sigui militar o civil, conegui el fet”, “Si encara que no és d’esperar, si algun esclau es revoltés contra el seu senyor i amo aquest queda en facultat de donar-li mort en eix moment, per tal d’evitar amb aquest càstig que els altres segueixin l’exemple”. En aquests textos de Prim es pot veure la defensa dels comerciants d’esclaus tant de Bordeus, és a dir de la Gironda, com de Barcelona. És a dir, no tan sols d’Antoni López i López, marquès de Comillas, també dels germans Muntadas, dels Bacardi, de Manuel Girona i Agrafell, de Güell i Ferrer, de Manuel Amat i Junyent.

Per tal de demostrar que Aragó i Terrades no són personatges aïllats, ans que el republicanisme està molt arrelat a banda i banda de la ratlla, tenim  la tesi d’Ernest Lluch, que proclama a la seva “Teoria de l’Empordà” que a partir de Tomàs Puig, tots aquells revolucionaris es coneixien entre si. La geografia política del territori es presta a una explicació d’aquest fet, el contacte entre mons diferents sempre ha estat fructífer per al progrés de la humanitat, a l’Empordà-Rosselló no hi ha pas una frontera, hi ha una ratlla molt facil de travessar. També s’hi refereix Alejo Carpentier en “El siglo de las luces”. També tenim l’estudi de Peter McPhee publicat per l’ajuntament d’Elna en el que “durant la II República Francesa una gran part de la població del departament Pirineus Orientals es va comprometre a favor de les idees de la “República democràtica i social”, així l’anomenava Robespierre”.  F. Gauthier afirma que Robespierre ja era un social-demòcrata i no pas un petit burgès com ens han volgut fer creure els historiadors oficials de la III República.

Les dues Catalunyes, la girondina esclavista, encapçalada per Prim, i la republicana i federal montagnarda ja s’havien enfrontat uns anys abans, quan el 1843 es va proclamar la república a Barcelona, que la dreta amb la seva habitual pràctica de confondre i de calumniar anomenarà la Jamància, nom de l’argot vulgar, sinònim de manduca, amb la voluntat d’identificar el moviment amb la xusma, la gitanada, etc. (tàctica que també denuncia Gauthier, la construcció del malvat). Figueres i el seu castell tornaran a ser protagonistes del fet, quan la república es proclama a Barcelona, Ametller s’enfronta a la batalla del Besòs amb Milans del Bosch i Prim i després de ser derrotat es retira ordenadament cap al nord. El general Ametller que trobarem el 1848 a París formant la Junta republicana també amb en Terrades, es retirà doncs al castell de Figueres on Terrades arriba amb 400 homes procedent de Toulouse (14 de setembre), afirmant “nosaltres no invoquem cap sistema, no tenim cap dret per imposar als altres allò que considerem que és millor, cal que la nació sobirana es doni a les institucions que més li abelleixin”; el general Prim posa setge al castell el 9 de novembre i aquest durarà fins al 10 de gener de 1844, dia en què Ametller i Terrades pacten la sortida amb honors i s’exilien a França.

Un autor tan poc sospitós de republicanisme com Eduard Rodeja i Rovira, descendent del guerriller monàrquic que lluità contra les forces napoleòniques, protagonista de la Rovirada, ens diu en el seu ”Llibre de Figueres”: “l’ambient de republicanisme que vivia aquells dies la població amb les anades i vingudes d’Abdó Terrades va repercutir també al castell el dia 7 d’octubre amb una insubordinació en la qual els revoltats aixecaren bandera contra el poder reial amb el pretext que no es complia la Constitució. Eren els rebels, alguns oficials i soldats, manats per Abdó Terrades”. El general Prim en el seu setge tractarà Figueres amb els mateixos termes del codi negre del 1848 a Puerto Rico, tal com es pot comprovar al seu pamflet titulat “La innoble conducta del rebelde Ametller”.

La lluita continuarà durant tot el segle XIX; Com ens recorda Antoni Papell al seu llibre, “L’Empordà a la guerra Carlina”. A les contrades gironines en arribar les noticies de l’amotinament a Cadis del 1868, en esclatar la Gloriosa, després d’un període a tot Espanya entre confrontacions del carlisme, els monàrquics i els lliberals, la Junta Revolucionària de la província de Girona publicà el següent manifest: “HABITANTES DE LA PROVINCIA. El grito de la libertad dado por la Marina de la nación en Cadiz ha resonado también en esta provincia. Figueres, La Jonquera, todo el Ampurdàn están ya sobre las armas. El valiente general Pierrat, que todos conocéis, se halla al frente del movimiento. Por consiguiente, la Junta Revolucionaria de esta provincia se dirige a todos los pueblos exhortándoles a que secunden con prontitud a los bravos emigrados y a los Ampurdaneses bajo el grito de ABAJO LO EXISTENTE. CORTES CONSTITUYENTES Y SUFRAGIO UNIVERSAL. Después de tantas vicisitudes, después de tantas penalidades y sufrimientos, ha llegado por fin el momento de la regeneración de la Patria, de la conquista de nuestras libertades y de la honra nacional, vilmente ultrajada por los tiranos que nos han gobernado. El entusiasmo de los pueblos raya en delirio, y es que la causa de la Libertad y de la Justicia ha penetrado en todos los corazones, y es que la causa del absolutismo y de la persecución ha producido horror en todos los españoles, y los pueblos levantan su brazo potente para destruir tantas arbitrariedades de parte de los que han dirigido la cosa pública. A las armas, pues habitantes de la provincia de Gerona, esta capital acaba de pronunciarse, las autoridades han resignado el mando y la Junta Revolucionaria se encarga desde este momento de la dirección de la Revolución, y asume todos los poderes de la provincia. Correspondamos a los heroicos esfuerzos de nuestros hermanos de Andalucía, que Cataluña de pruebas de lo que vale, de su profundo amor por la Patria y la Libertad. El triunfo es seguro porque la Revolución cuenta con numerosas fuerzas y cuenta sobre todo con el asentimiento de la mayoría de la Nación y se aprovecha de la debilidad y el espanto de los tiranos”.

Com podem observar en el manifest, en el seu discurs, en cap cas hi ha exaltacions nacionals, ni diferenciació de pobles, el que tenim és un conjunt de ciutadans que veuen l’oportunitat històrica d’expressar les seves idees, i és així que s’uneixen tots els republicans d’aquell temps perquè com a ciutadans lligats casualment a Espanya sentien que havien d’emetre lliurement les seves idees, des de la Junta de Madrid comparteixen la declaració de drets del sufragi universal, la llibertat de cultes, ensenyament, impremta, reunió i associació pacífica, garanties judicials i unitat de furs de justícia, i descentralització administrativa per l’autonomia dels municipis i províncies. Es posa fi a la comunitat històrica, carlista, i comença la comunitat administrativa, la que reconeix les condicions materials dels ciutadans, són els inicis dels intents de constitucionalització de l’economia. És així com opera el jacobinisme amb una Pàtria lligada a la llibertat per a ser conquerida que pas a unes virtuts transmeses per l’ideari nacional, per aquest motiu la gloriosa es pot estendre per tot Espanya, arriba a Figueres, no tractant-se pas de guanyar-se la idea d’Espanya sinó de tenir reconeguts uns drets com a ciutadans.

El republicanisme empordanès es farà present finalment en la Constitució del Govern de la I República Espanyola amb la presència en el govern de dos ministres: Joan Tutau i Vergés, figuerenc, federal i ministre d’Hisenda, i Sunyer i Capdevila, rosinc i metge. Fet que no evitarà la disputa entre federals i republicans radicals, ni la discussió sobre la necessitat de redactar una constitució per a cada Estat,  amb la consegüent entrada de Pavia al congrés.  

L’historiador Àngel Duarte ens explica a “Héroes de la Nación” com Valentí Almirall redactà les Bases per la Constitució Federal de la Nació Espanyola i per l’Estat Català, manifestant-se ideològicament per l’organització territorial de la sobirania i la protecció de factors de riquesa existents com la indústria, el comerç i la propietat, dins un marc econòmic. Però tot i haver estat testimoni de la Gloriosa, no va aconseguir l’hegemonia cultural.  A partir d’aquí es va afermant l’hegemonia regionalista. Mentrestant Francesc Cambó feia el que ha perdurat fins avui, aprofitar les circumstàncies per fer saber al Rei els motius del descontentament de la societat catalana, la política del victimisme. La proclamació de la República el 1909 torna a fracassar, el regionalisme català demana la intervenció de Madrid per ofegar-la i li torna a degradar el nom, l’anomenarà la Setmana Tràgica. Novament els revolucionaris tornen a cometre els mateixos errors: desorganitzats i sense una direcció clara, en comptes d’ocupar punts estratègics, centres de comunicació, etc. es dediquen a cremar convents, fàcilment manipulats pels “girondins” de sempre. L’Estat lliberal està en crisis, així ho afirmava Pere Coromines.

Arreu d’Europa el feixisme va prenent força tenint com epicentre França, tal com demostra Zeev Sternhell en la seva monumental “Ni droite ni gauche. L’idéologie fasciste en France” edit. Folio histoire. Si el feixisme arriba al poder primer a Itàlia, molt influenciat per les idees franceses, i el 1933 a Alemanya, no és menys cert que ja a partir del 1934 hi ha contactes entre els feixismes francès, madrileny i barceloní per a preparar l’arribada dels nous règims. Tenim una altra obra monumental que ho demostra, la d’Anne Marie Lacroix Riz “Le choix de la derrote”. La història oficial catalana ha oblidat la relació d’una part de l’independentisme català amb el feixisme francés i italià durant l’octubre del 34, any en el qual també es produeix un intent d’assaltar l’Assemblea Nacional a París. També s’ha oblidat el cop d’estat de l’independentisme català de la tardor del 36 contra la Generalitat de Catalunya i l’intent d’assassinat del President Companys. Aquesta part de l’independentisme català va continuar durant tota la guerra, tenint contactes amb els feixistes alemanys, italians i francesos (aquests darrers no oblidem que preparaven la col·laboració amb en Hitler des del 34). La bibliografia és tan nombrosa, i les proves tan evidents que no mereixen ser citades ara i en tot cas hauran de ser objecte d’un proper article.

Aquesta visió de la història explica moltes coses, especialment l’entrega de Barcelona sense resistència i la deportació massiva de republicans a les platges d’Argelers, a Sant Cebrià, a Vernet de l’Ariege o a Septfonts, i per descomptat explica la política de no-intervenció, el reconeixement del govern franquista abans del final de la guerra, l’ajuda britànica mitjançant els seus serveis secrets al General Franco, etc.

Els Comuns de l’Ada Colau varen ser escarnits a l’exposició del Born i no tenien cap resposta enfront del mite de l’11 de setembre, no la tindran mentre continuïn portant flors a Rafael de Casanova, qui va pactar amb el Borbó i va viure d’una pensió reial tranquil·lament fins a la seva mort. Estem presoners dels mites construïts per la dreta, en Domènech afirma “construirem un nou bloc històric” doncs bé, comencem per recuperar la història de la I República Catalana basada en la Declaració Universal dels Drets de la Humanitat, proclamada a Puigcerdà per en Picornell l’any II. I si cal començar a enderrocar estàtues, vull recordar que la manifestació del 18 de febrer a Barcelona “Volem acollir” va passar per davant del monument a un dels esclavistes més famosos de la història catalana, és a dir, si hem de començar a enderrocar estàtues, no acabarem. Colom, Franco, Prim, …