La vida dels bombers no pot dependre de les prioritats polítiques

Hi ha professions en què un error costa diners. N’hi ha altres en què un error costa una vida. Els bombers formen part d’aquest segon grup. Cada vegada que entren en un incendi, en un accident de trànsit, en una inundació o en qualsevol altra emergència, assumeixen un risc que la immensa majoria de la societat mai haurà d’afrontar. Entren on tots els altres ixen. Ho fan sense preguntar a qui han de salvar ni quin serà el perill que trobaran. El mínim que una administració pública hauria de garantir és que aquests professionals disposen dels millors recursos possibles. No és un privilegi laboral. És una obligació moral, política i institucional.

Han passat molts mesos des de la DANA. És cert que s’ha reforçat parcialment la plantilla, però la realitat continua mostrant unes mancances estructurals difícils d’entendre. Els vehicles continuen envellint, el material operatiu no s’ha renovat al ritme que exigeixen les emergències actuals i molts equips continuen treballant amb uns mitjans que no estan a l’altura d’un servei essencial.

El parc de Torrent representa millor que cap altre aquesta realitat. No és un parc secundari. És un dels principals del Consorci Provincial de Bombers de València i, juntament amb els parcs auxiliars de Catarroja i Silla, dona cobertura a prop de 225.000 habitants dels municipis de Torrent, Aldaia, Alaquàs, Picanya, Paiporta, Xirivella, Picassent, Alcàsser, Silla, Albal, Beniparrell, Catarroja, Massanassa, Alfafar, Sedaví i Benetússer. Es tracta d’una de les zones més poblades, industrials i estratègiques de tota la província.

Malgrat aquesta responsabilitat, el parc principal continua sense disposar d’un vehicle d’altura propi. Tampoc compta enguany amb el dispositiu preventiu forestal que permet reforçar el servei durant els mesos de risc més elevat d’incendis. I, un any més, continua sense una Bomba Forestal Pesada, un vehicle fonamental per a afrontar grans incendis forestals. Tot fa pensar que aquest recurs tampoc arribarà enguany i que, en el millor dels casos, haurà d’esperar fins a l’any vinent. Si això acaba sent així, serà legítim preguntar-se si les inversions es planifiquen segons les necessitats del servei o segons el calendari polític. Els incendis no esperen les eleccions. Els bombers tampoc poden esperar els recursos que necessiten per a jugar-se la vida.

La situació encara resulta més preocupant si recordem que durant bona part de l’any passat els parcs auxiliars de Catarroja i Silla van romandre tancats nombrosos dies per falta de bombers i de material operatiu. Això va obligar a redistribuir els efectius disponibles i va augmentar la pressió sobre la resta del dispositiu. Quan un parc de bombers ha de tancar perquè no disposa dels recursos mínims per a prestar servei, el problema ja no és laboral ni sindical. És un problema de seguretat pública.

Aquesta preocupació no naix únicament des de fora del cos. Els mateixos professionals adverteixen des de fa temps del deteriorament progressiu del servei. Els equips especialitzats en rescat en accidents de trànsit han denunciat públicament la falta de suport institucional, la inexistència d’una regulació específica, la insuficiència de recursos i la falta d’una aposta decidida per la formació i la innovació. Una situació especialment greu quan els nous vehicles incorporen bateries d’alta tensió, estructures ultrar resistents i tecnologies que exigeixen una actualització permanent dels procediments i dels equips.

Resulta igualment preocupant que siguen els mateixos bombers els qui denuncien que hi ha recursos per a actes institucionals, campanyes d’imatge i esdeveniments protocol·laris, mentre les inversions operatives continuen sense arribar. Quan els professionals que cada dia es juguen la vida afirmen que el problema no és econòmic sinó de prioritats, qualsevol govern responsable hauria d’escoltar-los.

La responsabilitat política és innegable. El Partit Popular governa la Diputació de València i dirigeix el Consorci Provincial de Bombers. Vox, al seu torn, dona suport a l’acció del govern provincial i avala les seues decisions, participant també en la definició de les seues prioritats. Quan les inversions no arriben, els vehicles no es renoven i els recursos continuen sent insuficients, la responsabilitat no és només administrativa. També és política.

Després del conflicte laboral de l’any passat, molts professionals tenen la sensació que les seues reivindicacions han quedat aparcades. Les promeses de millora encara no s’han traduït en una transformació real del servei. I això obliga a formular una pregunta que cada vegada es fan més ciutadans. Estem davant d’una simple falta de planificació o davant d’una manera d’entendre la gestió que està deixant deteriorar progressivament un dels serveis públics més importants de la província.

Els bombers no demanen privilegis. No demanen homenatges ni medalles. Demanen tornar vius a casa després de cada guàrdia. Demanen que el camió responga quan entren en un incendi, que les eines funcionen quan una persona queda atrapada dins d’un vehicle i que els equips de protecció siguen els adequats quan entren en un edifici en flames. Demanen poder fer el seu treball amb dignitat i amb seguretat.

Perquè la realitat és molt simple. Els responsables polítics poden ajornar una inversió, retardar una compra o decidir que hi ha altres prioritats. Però els incendis no esperen. Els accidents no esperen. Les inundacions no esperen. I la mort tampoc espera.

Els bombers han demostrat una vegada i una altra que sempre estan quan la societat els necessita. Ho van demostrar durant la DANA i ho continuen demostrant cada dia. Ara és el moment que la Diputació de València estiga a l’altura dels seus bombers. Governar no és fer-se una fotografia quan arriba una desgràcia. Governar és garantir que, quan sona l’avís d’emergència, els professionals que acudeixen a salvar-nos disposen dels millors vehicles, del millor material i dels recursos necessaris.

Perquè quan un bomber entra en el foc no només està protegint la vida dels altres. També està posant en joc la seua. I una societat decent no pot permetre que eixa vida depenga d’un pressupost insuficient, d’un retard administratiu o d’unes prioritats polítiques equivocades.