La Fundació Enllaç presenta el segon llibre de la col·lecció “En clau de futur”, centrat en els reptes de l’envelliment per aturar l’edatisme, la solitud i els maltractaments

“Exaltem la joventut com a senyal d’èxit”, explica Stephany Bravo-Segal. “Perquè, de fet, el sistema de valors i normatiu de la nostra època es basa en una sobrevaloració de l’atractiu, de l’estètica, del que és modern i dinàmic…”, afegeix Bravo-Segal, doctora en Psicologia de la Comunicació i màster en Intervencions Socials i educatives per la Universitat de Barcelona (UB).

Tant és així, que podríem dir que existeix un culte desfermat a la joventut, que sembla ser l’únic cicle vital que té estatus social. Ser jove, aparentar ser jove. “Tresor diví”. Però és clar, si aquest cicle vital té estatus, llavors un altre cicle vital l’ha de perdre. I en aquest cas és l’envelliment, “el qual està associat a una representació negativa de declivi físic i cognitiu, així com a lletjor, inutilitat i improductivitat”.

Aquesta és una de les tesis principals defensada al segon número de la col·lecció “En clau de futur”, que enguany es bateja “Envelliment. Tres reptes”, en relació a com desmuntar l’edatisme, la soledat i els maltractaments vers la gent gran. Es tracta d’una guia pedagògica elaborada per la Fundació Enllaç i un equip de professionals i investigadors/es (majoritàriament vinculats a la Universitat de Barcelona i en part a la facultat de Treball Social), destinada a professionals de residències, centres de dia i serveis socials que treballen amb persones grans.

De fet, l’edatisme és un problema estructural en la societat occidental contemporània. Com apunta la doctora Bravo-Segal, tant és així que el sistema capitalista advoca per una ideologia antienvelliment. O com es fa dir ara, “antiaging”. Tanmateix, “aquest imaginari d’envelliment lligat al deteriorament de les capacitats funcionals (i els seus tòpics), sovint generen creences pessimistes i una actitud de rebuig o temor a envellir”, alerta Bravo-Segal. I així tenim la profecia autocomplerta: “La autopercepció negativa de l’envelliment redueix la velocitat de processament cognitiu”, apunta la ciència.

A més a més, tot plegat afavoreix els comportaments i comentaris edatistes, per part del gruix de la societat. I quins són?

Exemples d’edatisme

Al Quadern Enllaç 2026 es posen diferents exemples de com es pot manifestar l’edatisme. Com ara tractar una persona gran amb condescendència benèvola (o sigui, amb paternalisme), tot infantilitzant el tracte amb ell o ella, fent servir diminutius constantment en la parla.  

A la guia també s’explica que en l’àmbit sanitari, es pot evidenciar quan el metge parla i s’adreça en tot moment a l’acompanyant de la persona gran (com si ella no hi fos present, a la consulta). Però també en el fet de no preguntar per la vida sexual del pacient gran, tot donant per fet que no en té. “Això pot endarrerir la detecció i tractament primerenc d’una infecció de transmissió sexual”, apunta Bravo-Segal, autora de l’informe. I afegeix que en el cas dels mitjans de comunicació, l’edatisme es percep en la repetició d’imatges estereotipades que emeten en els seus programes.

També es pot intuir en comentaris de converses aleatòries. “Ja no té edat per vestir així” o “que jove que et veus amb 70 anys” estan reforçant la idea que envellir és negatiu (tot i qui fa el comentari potser no n’és conscient). De fet, són automatismes, sovint inconscients, d’acord. Però cal treballar-nos-els. Es tracta de ser conscients del privilegi “adultista” que tenim i mirar de desimpregnar-nos-en.

De forma que l’autora conclou: “Hem de recuperar la bellesa de la vellesa”.

La solitud entre persones LGTBIQ+

El volum està conformat per altres dos breus assajos, que globalment conformen un corpus intel·ligible sobre els reptes que presenta l’envelliment avui en dia. De fet, la segona temàtica és la solitud (de la mà del professor Joan Casas Martí) i la tercera els maltractaments (del qual Adela Boixadós Porquet n’és l’autora).

Pel que fa a la percepció de manca de companyia, el professor Joan Casas Martí es pregunta si n’hi ha més, de soledat no volguda, dins del col·lectiu LGTBIQ+, pel fet de ser una dissidència sexual. Una de les tesis és que acostuma a passar-hi degut a una menor descendència, pel distanciament familiar produït per l’homofòbia o per haver experimentat un procés de “sexili” en el passat vital, explica Casas Martí, membre del Grup de Recerca i Innovació en Treball Social (GRITS), igual que la tercera autora Boixadós Porquet.

A la guia també s’apunta que també és cert que la família de sang se supleix o es complementa amb la família escollida (entesa com les amistats i vincles que es trien lliurement).