Miguel Muñiz •  Catalunya •  14/08/2016

Els reptes d’un moviment ibèric contra l’energia nuclear

L'amenaça radioactiva que suposa l'energia nuclear mostra la fal·làcia de respostes en clau nacional: Txernòbil i Fukushima ens ensenyen cada dia que les fronteres, en termes de contaminació radioactiva, no signifiquen res. Moltes persones que viuen a Portugal ho han entès així, la proximitat dels reactors d'Almaraz, a Extremadura, els ha portat a coordinar-se amb persones de tota Espanya i a crear el Moviment Ibèric Antinuclear, mostrant que estem agermanats davant d'una amenaça comuna.

La solidaritat és reconfortant, i l’aportació dels companys i les companyes de Portugal és valuosa, és bona la invocació ibèrica compartida, però aquests sentiments agradables no ens excusen de analitzar la realitat en què ens trobem i el futur immediat.

Els set reactors nuclears que funcionen a la Península Ibèrica són a Espanya, no a Portugal. El Moviment Ibèric Antinuclear suposa un agermanament; però per molt que les forces polítiques i socials de Portugal es mobilitzin, tot i que arribessin a tenir una postura unànime de tot el país i desenvolupessin tot tipus de pressions internacionals, no existeixen mecanismes per traduir la seva posició en una resposta política efectiva a Espanya . Fins i tot es podrien utilitzar els sentiments nacionals per emmascarar els impactes ambientals i les amenaces compartides ocultant-les darrera d’altres qüestions polítiques. Si fos a l’inrevés, si els reactors nuclears estiguessin a Portugal, la situació seria exactament la mateixa per a un moviment social desenvolupat a Espanya. Les fronteres, que no signifiquen res per a la contaminació radioactiva, ho signifiquen tot en política energètica.

Tancar un reactor nuclear és un acte de voluntat política, com ho va ser el construir-lo. Hi ha uns procediments i uns mecanismes en la legislació d’Espanya perquè aquesta voluntat política es materialitzi; per això, encara que gaudint de la solidaritat i la simpatia d’una part de la societat portuguesa, és en la solidaritat compartida amb companys i companyes de tota Espanya on s’hi troben els mecanismes per enfrontar l’amenaça que preocupa les companyes i els companys de Portugal.

Sobre el futur immediat: entre el 2020 i el 2021, sis dels set reactors nuclears que funcionen a Espanya, a la Península Ibèrica, han de renovar el permís per continuar durant 10 anys més; si ho aconsegueixen serà un avenç important per allargar el seu funcionament fins als 60 anys, que és avui l’objectiu prioritari dels grups que representen els interessos de la indústria nuclear. Encara que el moviment d’oposició ha de tenir un àmbit ibèric, el treball de tancament s’inscriu en la legislació i el calendari concret d’Espanya.

El que ens porta a plantejar algunes qüestions; sobre si en la situació de crisi política que es viu a Espanya serem capaços de posar el perill compartit per davant dels discursos nacionals; sobre si sabrem fer un ús comú dels mecanismes polítics dels que disposem, o seran menyspreats com a part de la «crisi del règim de la transició». Perquè hi ha interessos poderosos, a tota Espanya i també a Portugal, per a que els reactors continuïn funcionant, i és evident que una part dels defensors de l’energia nuclear faran servir els recursos que ofereix la diferenciació nacional per mantenir a sectors de la societat al marge de la reivindicació del tancament dels reactors.

Aconseguir que no es renovin els permisos de funcionament és una cosa que va més enllà de la política de partits però que no l’exclou, i també incideix en la política institucional. La política és molt més que emetre un vot cada quatre anys a forces que es presenten lliurement a unes eleccions (encara que aquesta sigui una condició bàsica), però si la política no té traducció institucional es limita a la denúncia. Els que defensen els interessos nuclears ho saben, i nosaltres també ho sabem. La denúncia és acceptada en una societat democràtica, fins i tot està ben vista perquè transmet valors de pluralisme i llibertat. El treball per aconseguir un objectiu com el tancament dels reactors nuclears és quelcom diferent a una denúncia, és una amenaça directa a interessos molt concrets, de manera que ni està acceptat, ni està ben vist.

Per això, les persones que vam participar en un moviment ibèric contra les nuclears tenim la responsabilitat de no quedar-nos només en la denúncia, hem de fer servir els recursos institucionals per a que es donin possibilitats reals de tancament. Hi ha una situació social i políticament nova, avui i de cara al 2020 i el 2021 i, a més, es tracta de set reactors que sempre han estat perillosos, però que ara, després de dècades de funcionament, encara ho són més per la seva degradació tècnica i material.

Tenim la responsabilitat de combinar el treball social i l’acció a nivell Ibèric o amb la incidència concreta en la política d’Espanya. Hem de desenvolupar un treball que sorgeixi de la societat, però que arribi a les institucions, amb objectius i destinataris concrets i definits, i amb mecanismes de participació social que vagin més enllà de la denúncia, que impliquin de forma activa a la majoria social contrària a l’energia nuclear, i que tinguin incidència vàlida a les institucions responsables de prendre decisions. Només així es podrà aconseguir que entre el 2020 i el 2021 aquestes decisions ens beneficiïn a totes ia tots, avui i per molts anys en el futur de la Península Ibèrica.

Barcelona, 11 d’agost de 2016.

* Miguel Muñiz és membre de Tanquem Les Nuclears – 100% RENOVABLES i del Moviment Ibèric Antinuclear a Barcelona. Manté la pàgina web www.sirenovablesnuclearno.org


nuclear /